Temps

beforeafter

L’Estrambòtic Naixement de Venus (o la fàbrica del Temps)”

Si la trilogia és el manifest visual de l'Estrambotisme, la Venus Estrambòtica n'és la icona. La seva sola representació, la seva aura, en resumeix l'ideari.

És la primera de les pintures de la trilogia. Hereu va començar a dibuixar una Venus gegantina a la Pletera, allà on el riu s'entrega al mar. La Venus de l'Estartit, cos de dona gegantí amb testa de vaca, icona de l'Estrambotisme, que ens crida a buscar els cargols dels Temps, portadors de l'eterna joventut.

I al seu costat, La Fàbrica del Temps, el Sant grial de la humanitat que nosaltres tenim aquí. Tan a prop i tan lluny per tants. Entre homes-globus i éssers voladors.

"Els temporals de llevant entraven a la meva closca per una orella i sortien per l'altre, donant forma a un recés necessari per al naixement de la Venus estrambòtica. Giotto i Brunelleschi, miraven callats."

Sota l'aparença d'un Naixement de Venus, en realitat aquesta pintura explica el Temps i com aconseguir l'eterna joventut. Dóna així resposta a la pregunta més persistent en l'imaginari humà des de l'inici de tots els temps: Quantes ànimes a punt de morir, sadollaran la seva set de vida amb aquesta pintura!

Per damunt de tot, en el centre matemàtic d'aquest univers i exhibint-se impúdicament, una figura central reconeguda per tothom. La seva figura l'han immortalitzat des de fa segles, pinzells i plomes, una icona de tots els temps que monopolitza amb la seva presència la substantivitat de la pintura: Venus, la deessa de l'amor carnal, físic.

Aquesta icona s'ha incrustat per generacions a les retines de pintors i escultors i molts han pintat aquest tema. Però ningú, mai abans, l'ha pintat des dels principis de l'Estrambotisme, és a dir, des de la dualitat del seny i la rauxa.

La Venus, amb el seu cap de vaca i contràriament al que podria semblar malgrat les seves enormes dimensions, situació i actitud voluptuosa, no és la protagonista de la pintura. És la figura central, la representant de l'Estrambotisme pel seu virtuosisme indiscutible, la icona... però no pas l'intèrpret.

A la seva esquerra, a la dreta de l'espectador, en un racó i amagada darrere una estranya columna recargolada i que neix del fons del mar per créixer fins al cel, hi ha una dona amb una panxa globular, inflada. Com si estes gestant, el seu abdomen esfèric sembla un embut arrodonit acabat en un orifici generós i fa pensar en una mena d'artefacte biològic.

D'aquest forat, en surten unes estranyes criatures, que s'expandeixen per tota la pintura, mentre harmònicament i lenta es mouen a banda i banda. Aquesta figureta humana, recolzada a la base d'aquesta columna de pedra i amb els peus a l'aigua, és «la fàbrica del temps» i està parint els cargols de l'eterna joventut. És la protagonista absoluta de la pintura. La clau.

Els cargols que va parint, només sortir del centre de l'helicoide que conforma la seva clova, se'ls desenvolupen unes broques que es recargolen sobre elles mateixes, més o menys en espiral. En concret són 3. Les dels cargols grossos, són com d'origen vegetal, com si estiguessin fetes amb alguna mena de planta, però amb la punta en forma de "fletxa". Aquestes manetes comencen a girar, en el sentit contrari al que ho fan les del rellotge i al voltant apareixen números estranys, romans alguns, que difereixen dels de les hores conegudes per nosaltres. Apareixen algunes fórmules matemàtiques que semblarien extretes directament d'algun llibre de càlcul diferencial: "Demidovich, 5000 problemes d'anàlisis matemàtica"... i números amb un signe negatiu al davant, per indicar que el temps ara gira en el sentit contrari al conegut per tots els éssers terrestres, entre ells, els humans. El temps va enrere.

Els cargols ocupen, lentament com els és propi, tota la pintura i els podem veure per tot arreu.

Totes les figures humanes que componen aquest Naixement, que ingràvides es disposen en aquesta estranya reunió al voltant de la Venus majestàtica, estan aquí per aconseguir Temps. Pretenen que algun cargol es fixi en ells i així aconseguir que el seu Temps giri al revés. Perquè els seus dies no sumin sinó que restin. I de cop, seran joves una altra vegada, les vegades que siguin necessàries. Com un bucle tan infinit com cadascú vulgui.

L'Estrambotisme, a través d'aquesta pintura, se'n riu de la mort i la desactiva, la converteix en un no-res, un ninot inofensiu per la vida. Com un floc de neu és inofensiu per una pedra en caure-li al damunt un dia d'hivern.

No es tracta de viure més anys, cosa que seria horrorosa i insultantment avorrida. Allargar una vida avançada, cansada i gastada no és el mateix que tornar a la joventut i viure-la de nou, amb les il·lusions, ganes i follia que en són pròpies. Allargar no és retornar.
Les flors que creixen a la Pletera, on el riu s'entrega al mar sota la mirada contemplativa de les Grans Sacerdotesses marines, les Illes Medes, són les seves preferides.

"Quan vinguin a tu, tindràs l'eterna joventut"

La flotabilitat és una característica de figures, objectes i elements estrambòtics i està atorgada pels vents enfurismats de la terra que ens ha vist néixer, l'Empordà. La "volabibilitat" de les coses és una particularitat assumida amb naturalitat per qualsevol nen d'aquí.
Com les rengleres de xiprers, que durant mil·lennis els conreadors han plantat i fet créixer per protegir els seus horts i cultius d'aquests vents hiperbòlics. Xiprers esvelts i flexibles per resistir les fuetades del vent desfermat del Nord.

"Les velles volen,
els gossos borden amagats
i oligarques ombrívols
i virreis espanyols
que mai haurien d'haver existit
són foragitats per sempre
per vents enfurismats"

Vaques inflades com globus que volen, mentre amb les mans sostenen la bossa vermella i marquen les hores amb les manetes que els hi surten del ventre. Variacions de la realitat i intercanvi de les seves funcions inherents, seguint els més purs dictàmens estrambòtics.
Bosses de mà per guardar les relíquies de les seves àvies. Per protegir els tresors que els hi són confiats de generació en generació. Aquests són els seus secrets.

Homes-globus de galtes vermelles i llom lluent, esfèrics fins a petar amb pantalons curts i aguanta-mitjons. Inflats de serotonina, sobrevolen les escenes com ho farien les efímeres en el seu darrer vol. Són l'excés alimentari en la forma més primigènia dins de l'imaginari estrambòtic.
Dones-ocell que jauen i volen a voluntat, éssers amb cap de nansa marina, figures humanes per tot arreu transformades pel mateix Estrambotisme, exemples palpables de les pautes que regeixen el procés creatiu i que són l'essència de tot plegat.

Dictats massa forts per ser ignorats per Hereu, que els estudia amb tot el deteniment. Com un matemàtic estudia la transformada de Laplace.

Les columnes del Temps, que protegeixen el Naixement de la Venus a cada costat dels temporals de llevant i li donen recer, neixen del fons del mar recargolant-se sobre elles mateixes i s'enfilen fins ben amunt. Són un equivalent estrambòtic a les rengleres de xiprers que protegeixen els conreus a l'Empordà. Els seus cilindres deformats i colossals fets de pedra vella, estan replets d'elements orgànics i incrustacions escultòriques de tot tipus. Donen recer, però dins seu, abismes insondables juguen amb el Temps i l'Espai.

Per les singulars finestres i obertures que les adornen, de les que s'escampa una llum que sembla de mel, es poden veure entrar o sortir fileres ingràvides de graons que ens permeten accedir al seu interior. Paisatges que s'estenen fins a l'horitzó, porten a mons desconeguts. El contingut d'aquestes columnes només el podrem descobrir quan hi entrem.

Figures humanes amb finestres al seu cos, obertures visibles només als ulls de l'Estrambotisme que són les portes d'entrada a la seva ànima. A un interior desconegut, moltes vegades diferent i insospitat, reservat només als éssers més propers... allunyat de mirades i impertinències.

Als dos extrems de la pintura, en una fantasia estrepitosa, un mar molt emprenyat per vents de llevant remou del seu fons les ànimes de milers de pirates a mig morir, que surten per l'ocasió dels cataus i les coves de les Illes Medes.
Comandats pel "ballarí de l'Estartit", es disposen en una formació impossible i assagen cançons de corsaris que ressonen pels carrers del poble les nits de llevant. Núvols de gavians marins, negres com el cor dels banquers, neden sota les aigües i els sobrevolen mentre fan els cors de les cançons.

Columnes que es transformen en homes i dones, espectadors estàtics del que passa al seu voltant, potser castigats per éssers imponents amb poders desconeguts encara per nosaltres. Són la fusió de les dues químiques, l'orgànica i la inorgànica, amb la força vital, que la ciència tan superbament ha refusat. Diferenciacions massa subtils, que només pot tractar l'Estrambotisme.

Perquè, què és la vida? On està la línia que la separa de tota la resta? Qui pot dictaminar amb propietat quines són aquestes subtileses? Qüestions impalpables, precipicis desconeguts dels quals l'Estrambotisme n'és el rei.

Centaures de mar, peixos-globus amb cares humanes, peixos-lluna deambulant com un torrat per l'espai adjacent, amants siderals que volen abraçats per sempre, turmentes de mar en un cel gris, plujós. Combinacions estrambòtiques, impossibles en un món que no sigui aquest i que donen contingut al procés creatiu d'Hereu.

I allà baix, distant i majestàtic al fons de l'escena, darrere la imponent figura femenina de la Venus estrambòtica, el Carall Bernat observa amb displicència tot i tothom. I amb l'elegància d'un general francès, mostra el seu membre viril als quatre vents, conscient que el seu regnat durarà per sempre. La seva roca erecta s'eleva per damunt del mar com la banya del rinoceront ho fa per damunt dels altres mamífers de la sabana.